És la cantarella -el mantra, que es diu ara- que ens han repetit durant els últims anys des dels grans partits “constitucionalistes”, sobretot a partir d’esclatar per fi la corrupció de la família reial, amb l’inimputable rei emèrit al capdavant. Molts no ens ho creiem. Primer perquè la justícia és molt cara; bé ho sabem a Compromís: és impossible en la pràctica enfrontar-se legalment a una multinacional amb tots els seus recursos si no disposes d’una fortuna. Hui no parlem dels milers de funcionaris -judicials i policials- que fan el seu treball diari per a donar solucions als conflictes de la nostra societat. Hui parlem de les altes esferes en què s’ha enquistat una elit que moltes vegades pareix que segueix les indicacions polítiques de les forces ultraconservadores.

No sé si la decisió que el dia 29 prendrà Pedro Sánchez serà motivada per amor, per un estratagema polític, perquè la denúncia de Manos Limpias (una associació ultradretana ja condemnada per actituds “mafioses”) té alguna base sòlida o perquè no està disposat a aguantar la cacera política i mediàtica amb la pèrdua de suport dins del seu partit . La dreta espanyola no ha dubtat mai a usar tots els recursos a l’abast per retornar al poder, i el PSOE sovint ha contemporitzat i no ha atacat a fons un problema arrossegat des de la “modèlica” transició. A Una historia de violència (la transición valenciana, 1975-1982), Borja Ribera documenta la connivència política, policial i mediàtica per acabar amb les reivindicacions nacionalistes del País Valencià, que acabà amb la claudicació del PSOE en l’Estatut de Benicàssim i els últims “retocs” a Madrid. Les agressions feixistes han seguit amb quasi total impunitat fins que el 9 d’Octubre del 2017 s’aportaren fotografies i vídeos dels violents.

El PP ha utilitzat els jutges per atacar els seus rivals. Recordem la condemna de Gómez de Liaño, indultat després per Aznar, pel cas PRISA, pel control de les televisions privades; o la condemna al jutge que prevaricà per a defenestrar Victoria Rosell (Podemos); o la condemna i posterior inhabilitació d’Alberto Rodríguez (Podemos) com a diputat; la persecució per terrorisme a l’independentisme català; o el cas més recent de Mónica Oltra, que s’ha allargat per a concloure que no hi havia cap indici de culpabilitat. I titellaires, rapers, i tot aquell que moleste a Abogados Cristianos i companyia. I mentrestant “ells” dictaminant que la “convivència” començà a trencar-se el 1931, o que la Revolució del 34 fou un colp d’estat...

En fi, espere que puguem veure un futur en què desaparega la desconfiança en la justícia perquè sentim de veres que tot el món té les mateixes possibilitats (econòmiques, ideològiques) de ser tractat, mai millor dit, justament.

Un adeu. La setmana passada anunciava la seua jubilació Ignacio Belzunces, a qui vaig conèixer ja fa dècades quan la seu d’aquest mitjà estava en un pis de l’avinguda dels Sants de la Pedra (això sí, mirant al Port). Ja d’aquella discrepàvem, perquè ell pensava que el nacionalisme valencià no tenia futur i que a Sagunt la UPV (després Bloc i ara Més-Compromís) no tenia res a fer. Durant aquests anys hem seguit amb les discrepàncies: pel segregacionisme; per la defensa del medi ambient, l’agricultura i la qualitat de vida; per la defensa del valencià i la cultura valenciana com a punt de trobada... No obstant, cal reconèixer que sempre hem tingut un lloc a El Económico per a expressar les nostres opinions i que mantindre’s durant tants anys en l’inestable món de la premsa, i més de l’àmbit local, és tot un èxit. Enhorabona.

Lluís Alcaide Balaguer
Portaveu de Compromís per Sagunt